Activitats realitzades

VISITA GUIADA A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS

Diumenge 24 d'agost de 2008

El passat diumenge 24 d'agost es va realitzar una altra sortida guiada a la Reserva de Mig de Dos Rius, finca propietat de la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya que les organitza amb la col·laboració de associació Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. La sortida va començar a les 9h i va finalitzar a les 11h amb la participació de 15 persones. Durant el trajecte, que va durar 2h amb un total de 3 Km recorreguts, es van anar explicant els diferents aspectes de la gestió de la finca, com ara el seguiment d’aus, les plantades d’arbres o el seguiment de papallones que es fa a la zona (CBMS). Durant l’excursió vam estar tota l’estona acompanyats pels cants dels oriols. També vam veure força abellerols, ballesters, falciots. Per altra banda, l'actitud del grup, d'allò més interessada, va fer que la visita fóra realment agradable. Finalment, el poc vent, la bona temperatura i la manca de pluja van acabar d'arrodonir la jornada. Podeu veure les fotos a l'enllaç següent.

Foto. Participants de la visita guiada. Autor: Dani Valverde

PLANTADA D’ARBRES 'PLANTEM EL FUTUR'

Diumenge 30 de Març de 2008

L’APNAE va col·laborar en la macroplantada d’arbres 'Plantem el futur' organitzada per Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya i realitzada el passat diumenge 30 de març.

La plantada es va fer a la reserva de Mig de dos Rius. La reserva es troba al marge esquerre del riu Fluvià, dins del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i davant de l’Illa de Caramany, que és una reserva integral, dins del terme municipal de Sant Pere Pescador.

La jornada va començar a les 9h de matí amb l’arribada dels primers participants i va acabar cap a quarts de 15h. El bon temps va acompanyar la gran plantada, va ser un dia assolellat. Hi havia inscrites unes 400 persones i finalment van participar al voltant de 1.000. Els participants eren grups d’amics, famílies i individuals. Cadascú va plantar el seu arbre. Es va disposar d’aigua per regar, a partir d’un camió cisterna facilitat per l’ajuntament de Sant Pere Pescador i eines. I s’oferia una ampolleta d’aigua a cada participant.

En total hi havia 1.400 unitats arbres. Eren arbres de bosc de ribera, de les següents espècies: tamariu (Tamarix gallica), àlber (Populus alba), salze (Salix alba), freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i pollancre (Populus nigra). Els arbres plantats es van distribuir de forma ordenada. A les zones més assolellades es van plantar sobretot els tamarius i a les zones més ombrívoles els àlbers i pollancres.

El conjunt de l’activitat va resultar molt satisfactori i l’assistència motivadora dels participants va contribuir en assolir una gran expectació. La plantada va finalitzar amb èxit aconseguint els objectius proposats.

Tant de bo que aquests arbres perdurin per continuar formant part de la reserva de Mig de dos Rius.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES ALS VOLUNTARIS DE L’APNAE QUE AMB LA SEVA FEINA I LA SEVA DEDICACIÓ VAN FER POSSIBLE QUE EL DIA DE LA PLANTADA TOT FUNCIONÉS PERFECTAMENT I QUE ELS PARTICIPANTS ESTIGUESSIN BEN ATESOS. GRÀCIES A: MIQUEL I ANNA DE LA CASA DE TURISME RURAL 'MAS JONCAR', PER L'APARCAMENT, LA DEDICACIÓ I L’AJUDA ELS DIES ANTERIORS A LA PLANTADA; L’ANTONIO, LA PEPITA, EL JOAQUIM, L’HUBERT, LA LURDES, LA MIREIA, L’ANTÒNIA, LA TEIA, LA MYRIAM I EL DELI PER L’ENTUSIASME I PER HAVER DEDICAT UN TEMPS A AQUESTA ACTIVITAT. FINALMENT, DES DE L’APNAE TAMBÉ VOLEM AGRAIR L’AJUNTAMENT DE SANT PERE PESCADOR LA SEVA COL·LABORACIÓ. I, COM NO PODRIA SER D’ALTRA MANERA... GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU VINGUT A PLANTAR EL VOSTRE ARBRE A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS!!

Myriam Serrano

Foto. Els voluntaris de la plantada. Autor: Antonio Ariza

II JORNADA DE VOLUNTARIAT A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS.
Taller de construcció de caixes niu.

Diumenge 11 de febrer de 2007

El dia 11 de febrer de 2007 s'ha fet la II Jornada de Voluntariat a la Reserva de Mig de Dos Rius. Aquesta vegada l’hem dedicat a la construcció i col·locació de caixes niu. Amb els companys del Grup d’Anellament de Calldetenes hem fet un total de 9 caixes, que posteriorment hem distribuït per tota la reserva. Hem col·locat tres caixes niu per a gaig blau (Coracias garrulus) al camp de dall, penjades dels arbres de la part interior del prat. Al final del Camí de les Llúdrigues hi hem col·locat una caixa per a xot (Otus scops), i a tocar del canyissar una altra per a algun rapinyaire nocturn un xic més gros, com ara el gamarús (Strix aluco). La resta de caixes, quatre en total, les hem utilitzat per a substituir caixes malmeses.

Ara ja només ens queda esperar impacientment que arribi la primavera i creuar els dits per tal que les caixes que hem col·locat enguany funcionin tant bé com les de l’any passat. Si aconseguim que el gaig blau ens criï a les caixes seran tot un èxit, ja que serà la primera cita de cria a la reserva i a mès també serà la primera vegada que aquest ocell cria en una de les caixes del Grup d’Anellament de Calldetenes. En total, entre els participants, gent del Grup d’Anellament de Calldetenes i voluntaris hem sigut quinze persones.

VISITA GUIADA A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS

Diumenge 22 d'octubre de 2006

Ens vam trobar amb els assistents a la visita al pàrquing de la reserva cap a les 10:00 del matí. La veritat és que la gent és molt puntual i cap a les 9:45 ja hi era tothom. En total vam ser 15 persones i el dia prometia. A aquella hora ja feia un bon sol i força caloreta. Vam fer la xerrada introductòria davant del plafó informatiu del pàrquing, força disgustats perquè uns brètols n’havien destrossat el vidre. Tot atravessant l’explotació abandonada de pollancres vam poder admirar els colors de tardor que ja començaven a aparèixer. Com és habitual, vam aprofitar aquest tram per explicar quines possibilitats de gestió ens dóna la reserva. Al voltant de la Casa dels Alemanys vam buscar rastres de llúdriga i vam poder veure un cau, probablement d’aquest mamífer. També vam poder comprovar, amb disgust, que algun graciós ens havia tret una de les caixes niu que hi havia penjades en aquella zona.

A mesura que ens apropàvem al canyissar el camí esdevenia un fangar cada cop més difícil, fins que va arribar un punt en qué estava totalment inundat i vam haver de recular. Vam tornar a l’inici, vam agafar els cotxes i vam anar a l’embarcador de La Llisa, on vam aparcar per veure el tram final de la ruta. Com que el dia acompanyava i venia molt de gust, vam anar xino-xano fins a la platja de la Gola del Fluvià. Vam estar una estona a la platja, ja que el dia convidava a fer-ho. Mentrestant, vam poder veure una àguila calçada. Just abans de retornar vam poder veure dos sits blancs adults. Un bon final de visita!!

VISITA GUIADA A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS

Diumenge 18 de juny de 2006

La visita realitzada a Mig de Dos Rius el 18 de juny de 2006 ha anat molt bé. La participació boníssima de 20 han assistit 18 i s’han afegit una família de quatre; quan acabàvem ha vingut una parella que també volia participar a la visita guiada, així doncs no ens falta gent interessada a conèixer un raconet més de Catalunya.

Ens ha fet molt bon dia, sort que feia una mica d’aire i alleujava la calor del sol. El nivell del riu Fluvià esta bastant alt i el rierol del final de l’itinerari esta crescut i inunda un trosset de camí dins del canyissar. Avui també ens han acompanyat els rossinyols amb els seus cants, encara que sense tanta eufòria com fa uns mesos. Sobretot en aquesta visita ens hem centrat en la vegetació i paisatge, mentre que els animals es refugien de la calor i pocs es veuran bé. Un dels que ens han cridat l’atenció és el trist, que feia unes volades per sobre el canyissar i el podíem observar bé. De tant en tant es sentien abellerols, però no es veient gaire perquè anaven força alts. Finalment comentar que els arbres de ribera estan esplèndids i s’agraeix molt la ombra i la frescor que donen a la passejada.

VISITA GUIADA A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS

Diumenge 21 de maig de 2006

Una altra sortida exitosa. A les deu del matí ens vam trobar al pàrquing de Mig de Dos Rius amb el grup. Finalment, comptant les baixes d’última hora i gent que va venir sense apuntar-se, vam ser 25 persones, una de les sortides més nombroses. Val a dir que érem un grup potser massa nombrós, ja que degut a l’exuberància de la vegetació i a la poca amplada del camí, a vegades es feia difícil que tothom pogués sentir les explicacions. Vam començar amb una explicació de les característiques generals de la reserva i els motius que van fer que la FTiP la comprés. Després d’aquesta breu introducció, vam començar l’itinerari. Per grata sorpresa nostra, al prat de dall vam poder veure una parella de gaig blau (Coracias garrulus). Bona senyal, ja que probablement sigui un símptoma de cria.

A més, també vam poder veure un martinet de ni (Nycticorax nycticorax) en pas. Al llarg de tot el recorregut vam estar acompanyats pels cants dels rossinyols (Luscinia megarrhynchos), mallerengues (Parus sp.) i altres ocells. A més, el moviment i la presència de llises (Mugil cephalus) i carpes (Cyprinus carpio) al riu Fluvià era més que evident, amb els seus salts i corredisses a prop de la superfície. La resta del camí va transcórrer més o menys com sempre, amb les parades habituals per a explicar com es regenera el bosc de ribera, què és un prat de dall, la importància del canyissar en els ecosistemes fluvials entre moltes altres coses. Esmentar que al rec final del canyissar vam poder gaudir d’un bon grupet de granotes comunes (Rana perezi) prenent el sol sobre algunes roques i algun tros de porexpan. Finalment no vam arribar fins a la platja ja que, degut a l’hora, el tros de pista que porta a la platja estava altament transitat per vehicles motoritzats i no convidava a anar-hi. Ja de tornada, vam poder gaudir de l’espectacle de veure tot un estol d’abellerols (Merops apiaster) voleiant per sobre el prat de dall.

VISITA GUIADA A LA RESERVA DE MIG DE DOS RIUS

Diumenge 19 de març de 2006

El dia va començar ben lleig. A quarts d’onze del matí queia una lleugera pluja feia perillar la sortida. Tot i així, cap a les onze va parar de ploure i vam poder iniciar la ruta. El mal temps va fer que molta gent es fes enrere, de tal forma que érem tres persones i jo. Només de començar ja vam poder gaudir de la bellesa d’una orquídia, més concretament una Barlia robertiana, que adornava tota la zona de picnic. La primera parada la vam fer al primer mirador. Allí vam poder veure que el riu baixava molt ple i tèrbol, degut a les pluges que hi havia hagut els últims dies. D’allà estant podíem sentir els crits estridents i constants d’algun picot verd que voltava per allà. Vam continuar caminant pel bosc de ribera, a un bon ritme, ja que amenaçava pluja i tampoc es sentien ni es veien massa ocells. Tot i així, vam poder estudiar les diferències entre la zona explotada i la no explotada. A la zona on el camí passa arran d’aigua tot formant els “dits d’aigua”, vam intentar localitzar rastres d’algun animal que hagués passat per allà, però l’aigua estava massa alta. En acabar el Camí de les Llúdriges vam deixar enrere el bosc de ribera i ens vam endinsar a la zona de canyissar. Al mateix temps, el camí, que fins aquell moment havia estat prou bé, va passar a ser un fanguissar considerable. Vam passar pel canyissar força ràpid, ja que era força incòmode caminar par allà i a més hi feia un vent força empipador.

Un cop vam arribar a la carretera, i com que el temps semblava que encara aguantaria prou, vam decidir acabar d’arribar fins a la platja. Un cop a la platja, vam poder veure un notable temporal. En acabat, vam enfilar el camí de retorn, gairebé corrent ja que ja començaven a caure gotes. Sortosament, vam arribar al pàrquing i vam fer les fotos de rigor sense mullar-nos gaire.

Dani Valverde

EXCURSIÓ A PEU PEL PARC NATURAL DELS AIGUAMOLLS DE L'EMPORDÀ
Dissabte 2 d’octubre de 2004
El GR92 és un sender de llarg recorregut que fa el trajecte de Portbou a Ulldecona. Un bocí de l’itinerari transcorre pel Parc Natural dels Aiguamolls i un grup de socis de l’APNAE és van aventurar a recorre’l a peu.
Arribava el primer cap de setmana d’octubre i vaig recordar que l’APNAE, una vegada més, havia organitzat una excursió naturalista pel Parc dels Aiguamolls de l’Empordà, tal i com constava en l’agenda de l’últim número d’El Bruel.
Des de mitjans del mes de juny no havia tornat a passejar pel Parc cercant ocells on enfocar els meus binocles, així que ara que la calor ja no escalfava de valent, i tot just començaven a arribar les primeres aus migratòries, era el moment d’encetar la “nova temporada” al Parc, aprofitant la proposta de l’APNAE.
Al voltant d’una trentena de persones haurien pensat com jo, ja que a les 9 del matí del dissabte dia 2 d’octubre ens trobàrem a Palau Saverdera, des d’on iniciaríem la caminada seguint el traçat del sender de llarg recorregut que travessa el Parc dels Aiguamolls fins a Sant Pere Pescador.
El cel a primera hora del matí es trobava enterbolit per la humida boira, però s’intuïa que aniria esvaint-se a mida que passessin les hores, i l’ambient recordaria més al recentment acomiadat estiu que no pas a la tardor.
En Deli Saavedra i la Rosa Astor es van posar al capdavant del grup per tal d’anar guiant la caminada i anar explicant els punts interessants per on anirien passant.
Després de fer un petit tram de la carretera que uneix Palau Saverdera amb Castelló d’Empúries, vam enfilar un camí amb oliveres a ambdues bandes. Es respirava en el grup un ambient d’ara ja deixem l’asfalt i arriba la natura de debò; donava la sensació que tothom extremava els sentits per no perdre’s res.
Quan s’acabaren les oliveres, uns camps llaurats eren el paradís per diversos grups de cotolius que rebuscaven aliment entre els grumolls de terra seca a l’hora que, de tant en tant, deixaven anar el seu cant, mentre que un cruixidell, des del cim d’una olivera, ens observava i no gosava deixar sentir el seu “cruixit” amb tota la seva plenitud.
Després d’alguna ziga-zaga del camí i apropant-nos a unes vinyes, un altre dels conreus, juntament amb l’olivera, habitual d’aquesta zona encara no massa propera al que és la terra d’aiguamoll, un grup de falciots passaren per sobre nostre avisant-nos que s’havien endarrerit una mica i tenien pressa per arribar a l’Àfrica sinó volien que els atrapés el fred.
Així doncs, anar observant, escoltant, sentint i xerrant amb un i altre, ens aproparem als Masos de Vilaüt, on es dediquen a la cria de vaques i on, com no, no podien faltar al seu voltant els esplugabous que trobaven en aquest indret el seu sustent sense haver d’esforçar-se gaire. El mateix els passava a un vol d’estornells que es delectaven amb una figuera també propera a la casa.
Vàrem saludar al masover i enfilàrem ja el camí que ens portaria fins l’estany de Vilaüt. En arribar-hi vam poder copsar com la vida no s’havia pogut esplaiar del tot com té per costum fer-ho en aquest indret; la manca d’aigua, potser per la no del tot adequada gestió de la mateixa, en aquests paratges per part de l’Administració, feia que en aquests dies l’estany fos una extensa capa de terra esquerdada. Tot i això, la nostra inquietud ens va fer arribar fins a l’aguait, i en silenci, observar des de les finestretes a l’espera de veure aparèixer algun “bitxo”. Una arpella ens va recompensar fent una passada per sobre dels tamarius al fons del límit de l’estany.
Era l’hora de fer una parada i aprofitar unes formacions de pedra granítica per seure sota de les grans alzines sureres, que ens proporcionaren una merescuda ombra i esmorzar, tot recuperant forces de cara a emprendre el proper tram que ens hauria de dur fins el Cortalet.
Enfilàrem la carretera de nou pel tram conegut com “Els Tres Ponts”; tornàvem a ser a l’asfalt, els cotxes i el so d’aquells ocells metàl·lics amunt i avall que deixaven anar els seus “cagallons” en forma de paracaigudistes quan eren ben amunt, destorbaven en certa manera l’ambient. No es corresponia gens el que vèiem amb el so de fons que escoltàvem, però bé, en aquest indret cal tenir present que sempre la natura, com volent sobresortir i avisant que allà mana ella, ens mostra alguna de les seves criatures; en aquest cas la bosqueta es va deixar veure de ben a prop a les tiges d’uns joncs, les cueretes, els bernats pescaires, el trist, l’aligot i fins i tot una arpella aturada a sobre d’uns rostolls ens va ensenyar el seu capell marró claret per tal que poguessin esbrinar que es tractava d’una femella.
Al final de la recta dels Tres Ponts, i ja a prop de la població de Castelló d’Empúries, tornàrem al camí de terra, aquesta vegada entre mig de freixes, salzes i àlbers. En Deli ens va mostrar com encara quedaven, en aquesta zona, algunes closes, prats envoltats i protegits per arbres, on el bestiar podia menjar i al mateix temps guarir-se del sol amb les ombres que els mateixos arbres projectaven sobre l’herba. Cal tenir present que en aquesta zona, i arran de la falera de l’home per disposar de més camps oberts on conrear, els arbres han esdevingut cada vegada més escassos, en ser talats sense cap ordre.
En aquest tram tot ell de gran bellesa, envoltat de camps de Limonium florits i pollancres gairebé centenaris, al temps que ens adonarem que la temperatura era més fresca i l’ambient més agradable, tot plegat per l’ombra d’aquests magnífics arbres i la frescor de l’aigua de la Mugueta i del Salins, que ens van acompanyar durant una estona en les nostres passes per aquest indret.
Seguint l’itinerari, vam transcórrer per una zona de cultius de blat de moro i pomers on el sol feia de les seves. La visió d’una bona ombra sota d’uns grans plataners al final del camí, en la qual s’estaven refugiant els primers del grup que ja havien arribat, ens va fer accelerar el pas i mantenir un bon ritme per no ser menys. Ja ens trobàvem prop de Castelló d’Empúries, concretament al costat de l’antiga depuradora d’aigües residuals del municipi. Aquí hi ha una bassa on sovint es poden veure algunes espècies de limícoles, tot i que en aquesta ocasió no va ser el dia de veure’n.
Emprenem de nou la marxa i ens dirigim a trobar la Muga on els nostres peus acalorats agraeixen cinc minuts de bany amb aigua fresca, per després seguir el curs avall del riu fins el pont de fusta que el travessa i que ens condueix fins els estanys Europa, on podem observar una trentena de flamencs, tant joves com adults, enfonsant a l’aigua el seu bec com un sedàs filtrant per alimentar-se.
Des d’aquest estany, el camí ens haurà de guiar cap el centre d’informació del Cortalet; el cant sobtat d’un torlit ens amenitzarà el caminar al temps que un bitxac rogenc que encara volta per aquestes planures es deixarà observar en un filat.
Un merescut dinar picnic en les taules del Cortalet ens va servir d’estona de descans i per compartir les experiències viscudes durant el matí, mentre que de postre degustem les benvingudes figues que la Marta ens ha portat i que afegiran el toc de sucre que necessiten els nostres muscles per escometre, sense fatiga, l’últim tram fins a Sant Pere Pescador.
Després de l’àpat, costa força posar-se en marxa de nou, però després d’un estira i arronsa tothom està a punt. Anem trobant diversos llocs d’observació d’aus que fan molt entretinguda la caminada. Des de l’aguait del Gall marí, podem contemplar força coll verds i xarxets; més avall des del Bruel, una flota de morells cap roig es deixa observar de ben a prop mentre que algun altre morell de plomall es fa els despistat entre una munió de coll verds. De tant en tant, algun dels primers corbs marins arribats al Parc sobrevola l’estany.
Arribem a la platja de can Comes, on després de caminar uns metres en direcció sud, enfilem la riba del Fluvià. Passem a prop del que va estar a punt de ser el controvertit complex turístic Fluvià Marina i del que ha quedat un vestigi ben visible i patent a gran distància, l’estructura de l’edifici d’apartaments.
Abandonem aquestes insinuacions d’urbanització, que sortosament no van arribar a bon terme, i ens endinsem pel mig de canyissars fins a la Reserva de Mig de Dos Rius, que es troba en el marge esquerra del Fluvià. En aquest indret, a més dels canyissars ja esmentats, trobarem bosc de ribera i un prat de dall ocupat per gramínies i lleguminoses, i on prosperen gran varietat de plantes.
Concretament, aquest paratge d’unes 10 ha. està sent objecte de gestió per tal de millorar la seva biodiversitat, a més de ser un dels punts on s’està afavorint la reintroducció de la llúdriga, tot això patrocinat per la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya.
En aquest punt, culminava l’excursió pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, una jornada en la que hauríem recorregut al voltant de 23 quilòmetres de terres, on malgrat estar molt present la petjada humana, la tasca de conservació de l’espai natural i d’educació ambiental feta tant per personal professional com voluntari, ha permès que la natura en aquest indret de Catalunya presenti la qualitat necessària per que les espècies animals i vegetals que hi viuen puguin desenvolupar-se òptimament, a més de servir de punt de referència per moltes espècies d’aus migradores.

Òscar Pérez

TARIFA NO ERA PLANA

Aquest cop, per trencar el costum, vàrem sortir de la Ciutat Comtal en lloc del nostre estimat Bar Núria, des de l’aeroport del Prat concretament, amb el retard reglamentari, “comme il faut”. Bon vol, amb un lleuger tremolor abans d’aterrar, per no fer-ho tan fàcil als novells. Ens acompanyaven en Joan Morales com a guia ornitològic i la Rosa Astor a cura de la infraestructura del viatge.

L’autocar ens va recollir i ens va traslladar al nostre hotel a Algamasilla, prop de Tarifa, que tenia un restaurant anomenat “El Bosque”. El nom del restaurant estava ben posat, ja que una mica boscans ja ho eren, però bona gent i carregats de bones intencions, tal com vàrem anar veient. Per sopar, sopes clares i peix, per dormir bé.

El divendres es va aixecar una mica boirós. L’autocar ens va apropar a l'observatori de l’Algarrobo, on ja hi havia molts ornitòlegs, entre ells els del grup Migres, que com indica el seu nom, feien control de migracions. En Joaquín, del grup esmentat -persona amb qui va contactar en Joan abans d’anar-hi-, ens va apropar fins allà. A punt d’arribar a dalt ens vàrem trobar amb la sorpresa que en Joaquín Araujo i el seu equip ens anava filmant per sortir en una “penicula”. Eren allà per gravar les migracions i vaig arribar a la conclusió que potser nosaltres estàvem inclosos entre les espècies que volien filmar. Ben mirat també veníem del Nord.

Vàrem passar tot el dia entre aquest observatori i el de Cazalla, torrant-nos entre el sol i el vent. No va ser un dia especialment fructífer, però no em podia queixar. El problema més gros va ser la manca de visibilitat: nosaltres no vèiem ni el Peñón ni les pasteres que venien del Marroc, i els ocells no veien un pic d’Àfrica que es veu que necessiten com a referència. Resultat: les cigonyes negres varen estar tot el dia voltant per sobre nostre esquivant els molins de vent i un grup d’unes quatre-centes cigonyes blanques anaven platja amunt i platja avall sense decidir-se a creuar l’estret. Tot un espectacle. Vàrem veure també aligot vesper, àguila calçada, àguila pescadora, àguila marcenca, etc., algunes d’aquestes espècies en quantitats importants.

A mitja tarda va venir en “Manolo”, el nostre xofer, a buscar-nos per traslladar-nos a la “Playa de los Lances”. Després de tanta muntanya, també va bé prendre uns banys de mar. Mentre caminàvem per la platja, passaven vols d’orenetes arran de terra en el seu camí cap al continent africà. A l’entrada de la platja hi havia un “cortijo” vingut a menys, on vàrem poder veure tota una extensa fauna domèstica: porcs negres, vaques, gallines i un parell de cavalls que anaven a “pela i deu” perquè portave les dues potes de davant lligades no sé amb quin motiu. Tota la vegetació que envoltava la casa estava cremada. Vaig suposar que a l’amo de la finca, cremant rostolls, se l’hin havia anat la mà i per poc socarrima fins i tot els seus pollastres. Vàrem deixar caure la tarda observant i fotografiant limícoles i contemplant com es moria lentament el fantàstic contrallum. Novament en “Manolo” , sempre atent al mòbil d’en Joan, ens va recollir i ens va deixar a l'hotel, cansats i acalorats, però amb la sensació d’haver aprofitat la jornada.

A l’hotel, un cop nets i escatats, en Joan ens va cridar per fer la llista d’ocells observats al voltant d’una “canya” de cervesa. Seixanta espècies: gens malament. Després de sopar “gazpacho” i “pecao” va començar la tertúlia: que si això, que si allò, que si naps i que si cols, i vàrem acabar asseguts a l’escala de pujar al primer pis veient titelles a càrrec de la companyia “Pepa Maca”. Per als que no hi éreu o per als que hi eren, però no se’n van assabentar, us ho explico: resulta que un parell de components del grup dormien en una habitació que la finestra –equipada amb unes cortinetes molt cotonoies- donava al passadís i davant per davant de l’escala que pujava al primer pis. Per ventilar, fer la gira als llençols, etc, etc., obrien les cortinetes i llavors ens trobaven asseguts a l’escala aplaudint i demanant “otra”, “otra”. La cosa va anar agafant magnitud fins acabar amb “La Verbena de la Paloma” i “Los Gavilanes”, cosa que va obligar a algun soci a sortir amb vestit de nit i tot a veure què passava. Tot un èxit que demostra “le savoir faire” del nostre grup.

El segon dia, després d’esmorzar, vàrem sortir esverats cap a la llacuna de Medina, per canviar una mica d’aires i veure espècies diferents. Hi vàrem arribar travessant el “Parque Natural de los Alcornocales”. A la llacuna, molta aigua i molta calor, però vàrem aconseguir el que volíem: veure l’ànec cap blanc i la fotja cornuda, entre d’altres. Per això sol ja valia la pena el desplaçament. Vàrem acabar el dia a l'observatori de Cazalla mirant i comptant ocells. Acabat el sopar a l’hotel, nens i “les nenes” jugaven a cartes i a amagar. Jo em vaig retirar discretament a les meves habitacions particulars fins a l’endemà, ja que la Rosa ens havia demanat puntualitat.

Després d’esmorzar i acomiadar-nos, amb les maletes fetes i carregades a l’autocar, vàrem tornar a l'observatori de l’Algarrobo per fer temps fins a l’hora de l’avió. Resulta que el que havia de ser un temps d’espera es va convertir en el millor dia. Vols i més vols de rapinyaires de tota mena passaven sense parar, entre ells un vol d'uns mil dos-cents aligots vespers. Vaig marxar amb recança cap a l’aeroport de Màlaga, rodejat pel caos urbanístic més demencial que mai havia vist, pels pobles més lletjos i anacrònics que mai havia vist, i per una quantitat infinita de camps de golf fets, per fer i a mig fer.

Vaig poder comprovar finalment que Tarifa no era plana: a més de tot aquest caos que us he explicat, tenia platges, llacunes, valls, turons i muntanyes altes, on en les carenes i havia uns gegants que movien els braços sense parar. Els mateixos gegants que deuria trobar a la Manxa el Quixot fa molts i molt anys.

Text i foto: MOWGLI